Seria fantàstic que tothom pogués gaudir d’un àpat vegetarià almenys una vegada a la seva vida, perquè, …
… de llavors endavant, quan algú preguntés «I què podem menjar si no mengem carn?», tothom pogués donar testimoni d’algun festí lliure de qualsevol tros de carn i de la feliç consciència provocada per no haver causat —almenys en aquella ocasió— que algun xai balés de pena i de dolor; que alguna vaca de mirada submisa fos empesa panteixant fins al lloc de la seva condemnació; que algun ocell caigués amb les ales trencades o les plomes ensangonades per esperar estès que la mort posés alleujament al seu dolor.
Per mi, un dels consols més grans de la vida és que cap de les formes superiors de la creació sentint hagi hagut de rendir la seva angoixa i la seva agonia perquè jo pugui gaudir d’algun banquet o degustar la vianda quotidiana sobre el seu cadàver.
Tot moviment ha de passar per tres etapes: la primera és la de la ignorància i el desdeny. La segona és la de la ridiculització. Els escriptors troben llavors en el moviment material per a les seves vexacions, i els oradors es diverteixen fent gala de la seva ignorància sobre el tema, mentre la gent riu i anomena fanàtics als reformadors. L’última etapa és la del reconeixement, quan el moviment es torna tendència i aconsegueix l’anuència de la gent, o quan algú et dóna un copet a l’esquena i diu: «Ja ho sabiem desde sempre».
El vegetarianisme està passant amb rapidesa per aquestes tres etapes, i puc condensar amb poques paraules el gran canvi que he pogut contemplar amb els meus propis ulls. Quan em vaig fer vegetarià, havia d’explicar a la gent el significat i disculpar-me per la meva decisió. Ara tothom sap què és el vegetarianisme, i són les persones compassives i intel·ligents les que s’excusen per no ser-ho, ja sigui posant com a pretext les seves dones (un objecte de culpa molt convenient), o els seus marits (una bèstia de càrrega encara més adequada), o a la societat, o al cuiner, o a qui sigui; però, en general, l’impuls de disculpa sempre és molt present en aquests temps. ¡No és difícil reconèixer el gran progrés que això ens demostra!
Recordo bé quan era a Oxford escoltant un gran fisiòleg —el difunt W. B. Carpenter— fent una conferència al Teatre Sheldonian i dient que, quan va parlar per primera vegada del moviment contra l’alcohol, els seus col·legues de professió se’n van burlar i li van insinuar, com fessin amb l’apòstol Pau, que havia perdut el cap. S’han llançat sovint acusacions similars contra els apologistes del vegetarianisme, però, malgrat les mofes, avui hi ha molts representants d’aquest nou corrent, inclosa una emergent generació de científics que, sense por i amb paciència, intenten repassar les velles postures i sondejar la seva solidesa, per demostrar amb deliberació i cura el que és nou i construir el més just temple a Higía i Esculapi que s’hagi conegut fins ara. Arribarà el dia que la ciència santificada farà miracles hodierns.
Permeteu-me comentar breument un o dos motius dels molts que em porten a creure que Virchow, —potser el fisiòleg viu més notable— tenia raó quan va dir: «El futur està amb els vegetarians.» [1]
Harmonia natural
En primer lloc, m’afirmaria en la meva convicció que les lleis de l’Univers són harmonioses i no discordants, que la Ciència Física i l’Ètica no són més que branques d’un tot comú, i que l’Instint i la Consciència són criteris que no s´’han de confrontar. El que és èticament correcte no pot ser un error científic, així com una violació de la moral no pot ser res més que un equívoc científic.
Si el consum de carn fos correcte, esperaria trobar en els nens un instint predador. I així com el xisclet d’un ratolí o el refilet d’una au fan que el cor d’un gatet bategui més de pressa i la cua s’erici per l’ànsia dels plaers gustatius que preveu, així també haurien de ser els balits del xai i el mugit de una vaca activant les glàndules salivals d’un nen en previsió de la ingesta dels seus cossos. Així com l’olor d’una cabra fa que una cria de lleó famolenca es delecti, així també haurien de delectar-se els nens famolencs amb l’olor de les canals. Per`ò no és el cas!
Si, per contra, el vegetarianisme tingués raó, llavors esperaria que els nens no intentessin menjar-se als conills que els són regalats per mascota i es delectessin per contra amb les pomes madures i l’olor de les taronges fresques, i la meva recerca en aquest sentit no resulta estèril; ¡l’hort i el pot de melmelada són els objectius de la depredació del nen, no la carn i el xai!
A més, allò que l’instint em revela ho esperaria confirmat per les lleis de la fisiologia, i aquí tampoc busco en va. La disposició dels seus centres cerebrals, la dentició, els fluids i els mecanismes salivals i digestius, els òrgans d’aprehensió i masticació i, especialment, l’embriologia, atorguen a l’home una constitució segons la qual els biòlegs no han dubtat a ubicar-lo al capdavant de l’ordre dels primats frugívors, no entre els carnívors o els anomenats omnívors.
Allò que l’instint suggereix i la fisiologia aprova ho esperaria també confirmat per l’ètica. Si menjar carn fos correcte, esperaria trobar-me aprovat i reconegut el principi de matar com una característica de l’ideal humà —on tot és permanent i està tipificat com el més perfecte dels ideals—, però no és així. Als nens se’ls ensenya a no matar, i se’ls diu que la seva pràctica només és pròpia de «malvats assassins». Si, per contra, el vegetarianisme tingués raó, llavors esperaria trobar que les morts i les matances estiguessin associades amb la brutalitat, i que es reconeixeria que no estan en harmonia amb les millors esperances i les més altes aspiracions de l’home cap a aquesta perfecta noblesa que ens acosti a allò diví.
Esperaria trobar una naturalesa de dents més vermelles i urpes més sagnants [2] als estrats més baixos de l’escala evolutiva, mentre la cooperació, l’auxili i la compassió davant del patiment els apreciaria com una cosa característica de les formes de vida superiors —i així ho faig. D’aquesta manera, quan l’home mira cap avall i cap enrere, troba morts, vessaments de sang i unitats aïllades de vida lluitant per a ells mateixos i sense preocupació pels altres; quan l’home mira cap amunt i endavant, troba pau i solidaritat; contempla, com a profecia, l’espasa convertida en aixada i l’home que mata un bou igualat a qui mata un altre home.
Aquest és l’ampli fonament bàsic sobre el qual està construït el vegetarianisme, i sent així, sé que el seu futur està garantit, ja que la creació en conjunt està progressant en espiral en direcció a aquest destí. Fins i tot els carnívors mateixos s’adaptaran a les condicions necessàries per a la perpetuació de la seva espècie —com ja ho han fet el gat i el gos— o s’extingiran gradualment, és a dir, i per citar novament la visió profètica, el lleó i el bou pasturaran junts, o la raça dels lleons desapareixerà. [3]
Carn insana
No necessito entrar a l’assumpte de l’estat malalt en què se subministra la carn als nostres mercats, excepte per assenyalar que tot el teixit de les bèsties engreixades, tal com es distribueix avui dia, és teixit degradat. Fruit d’animals immadurs, engreixats ràpidament amb aliments estimulants i privats d’exercici, l’objectiu no és produir bèsties saludables, sinó bèsties grosses, per la qual cosa avui la gent està comprant coses que falten aquells elements que conformen una bona nutrició. Al marge fins i tot de totes les plagues, paràsits i malalties de què estan afectats els animals criats per al mercat, existeix aquest deteriorament general i terrible del teixit que fa que els aliments carnis, com es venen habitualment, no siguin saludables i produeixin teixits deteriorats a els humans que se’n nodreixen.
Es va produir una disputa a la Fira Agrícola d’aquest mateix any (1894). Els carnissers van boicotejar l’exposició i els ramaders van haver de cedir. Per què? Perquè les bèsties han de ser venudes, o morir. Se li va preguntar a un dels principals ramaders: «Però ¿per què no recuperen les bèsties quan els carnissers no les compren? No implicaria gaire cost». Al que va respondre: «No es tracta del cost del transport, sinó del fet que una bèstia que ha estat engreixada, com ho han estat aquestes, no serveix per a res, excepte per matar-la immediatament». Com ha estat comentat amb ironia: aquestes bèsties són assassinades per salvar-los la vida.
Efecte a les races
L’efecte de qualsevol hàbit dietètic s’aprecia millor a les races que als individus, ja que es requereixen xifres grans per obtenir dades precises. Però quan tota la resta de factors són iguals, les races pràcticament vegetarianes superen les grans races carnívores. Aquells escocesos que han heretat el tresor de la resistència d’una ascendència vegetariana, en un clima més rigorós que el nostre, són a l’avantguarda del món sencer. Els japonesos, un cop tocats amb el foc diví del progrés, han canviat en només vint anys de «salvatges» vegetarians a una raça pujada al carro de la civilització. Davant d’aquest progrés, la degradació gradual i el salvatgisme total dels carnívors Indis Vermells, conté una lliçó moral de gran importància.
El futur
Cal que tots siguem tocats per aquest descontent diví que ens fa viatjar d’un passat bàrbar i cruel a un futur més feliç, saludable i compassiu. I aquí no hem d’oblidar, com ha dit Lowell [4], que:
«Les noves ocasions ensenyen nous deures,
El Temps fa que allò arcaic sigui groller,
Ha d’anar sempre cap amunt, cap endavant,
Aquell que es mantingui al corrent de la veritat.»
Un dels passos cap endavant i cap amunt és el vegetarianisme.
Josiah Oldfield
1894
NOTES DEL TRADUCTOR
1— Rudolf Virchow (1821-1902).
2— Referència al poema de 1850 In Memoriam A.H.H, de Alfred Tennyson: «…Qui confiava que Déu era amor, i estimava la llei final de la creació, la Natura, vermella en dents i urpes, amb frenesí clamava contra el seu credo…»
3— Isaías 65:25.4 – James Russell Lowell, 1845. The Present Crisis.
4— James Russell Lowell, 1845. The Present Crisis.
Editorial Cultura Vegana
www.culturavegana.com
FONTS BIBLIOGRÀFIQUES
1— Aquest article de Josiah Oldfield és una versió traduïda per Igor Sanz de l’original The future of vegetarianism, d’anglès al castellà i per Jaume Domenech del castellà al català, publicat a Vol 4, Nº 11, del 15 de novembre de 1900 de la revista The Herald of the Golden Age [PDF], editada per Sidney H. Beard.
Comparteix aquest post sobre vegetarianisme a les xarxes socials