«Desgraciadament, el món no es farà mai vegà. L’únic camí que ens queda és intentar aconseguir un tracte humanitari per als animals.» [1]
He escoltat sovint diverses versions d’aquest comentari per part de vegans convençuts que «el millor que podem fer» és donar suport a campanyes monotemàtiques de benestar animal, per la qual cosa em sento en l’obligació d’articular una resposta.
Discrepo respectuosament amb aquesta creença miop. Temps enrere, es creia que la Terra era plana, que els humans no serien capaços de travessar milers de quilòmetres en poques hores a bord de grans tubs voladors (amb serveis de begudes i cambres de bany!), que les dones no obtindrien mai el dret al vot i que les persones de color serien sempre esclaves dels blancs. S’han donat vols espacials tripulats, aterratges lunars i exploracions interplanetàries, tot això vist com a «impossible» no fa tant de temps, i tot això fet realitat gràcies a gent que va creure en la seva possibilitat i va treballar fins a materialitzar-la (i tot això considerat com una gran mentida per alguns, però aquesta és una altra història). L’autocomplaença, la desídia i l’acceptació cega del que és inacceptable impedeixen el progrés real. Atès que a penes ens movem a la perifèria de la nostra pròpia comprensió, tant a nivell individual com col·lectiu, és imperiós que mirem i avancem en direcció a allò que pot ser en lloc de fixar la vista en el que ha estat i quedar-nos ancorats al lloc en què estem, o pitjor encara, lliscar cap enrere per una relliscosa pendent de regressió. Que els activistes vegans es conformin a recollir la fruita caiguda a terra és indicatiu d’una ambició paupèrrima, i aquesta postura és, o almenys hauria de ser, inacceptable al si de qualsevol moviment de justícia social —especialment en un en què són a joc milers de milions de vides anuals.
Fins i tot en el cas que fóssim incapaços de desprendre’ns de la creença que el món mai no serà vegà, de quina manera ens legitima això, com a individus o com a col·lectiu, a continuar fomentant i recolzant un sistema mundial d’opressió i explotació violentes contra el col·lectiu més vulnerable de la nostra societat global: els individus nohumans? La resposta és que no ho fa.
Malauradament, és força probable que els humans no deixin mai de violar i assassinar altres humans, tal com han fet des del principi dels temps, però no és presumible que ningú no advoqui per violacions «més amables» i assassinats « més humanitaris» amb base en aquesta terrible probabilitat. Quan creiem que un comportament és moralment inacceptable, advoquem per la seva abolició, no per formes més amables de perpetuar la mateixa injustícia. Això només serveix perquè els autors i beneficiaris de la injustícia se sentin millor a l’hora de recollir els fruits de la seva tirania voluntària.
Sàpiguen vostès això: qualsevol ús dels animals al qual se li hagi donat la deliciosa etiqueta d’humanitari i impliqui qualsevol forma d’esclavitud que resulti en arrabassar-los la vida a aquests animals, ha estat deliberadament distorsionat a través d’un aparell propagandístic dissenyat per a empènyer els consumidors a separar-se tant dels seus diners com de la seva moral. És, en definitiva, un engany. Fins i tot el propietari d’esclaus més bondadós continua sent un propietari d’esclaus, i l’esclavitud sempre està malament. Els únics que poden defensar el contrari són els que es beneficien personalment de l’esclavatge. No s’advoca per unes condicions d’esclavitud «millors» —s’advoca i es lluita pel seu fi, perquè, com bé assenyala una dita que es remunta fins almenys al segle XIX, no hi ha manera correcta de fer allò incorrecte.
Com podem crear un món vegà?
Implicar-se en una educació vegana abolicionista clara, ferma i inequívoca, ja sigui a títol individual o col·lectiu, és embarcar-se en la tasca de dissoldre l’especisme i fixar el projecte de tractar tots els individus així com volem que ens tractin a nosaltres —amb equitat , amb justícia i amb dret a viure les nostres vides amb autonomia, lliures de l’opressió d’altres amb més poder que nosaltres—. Això és molt més eficaç que totes aquestes campanyes que s’afirmen pensades en els interessos dels animals però que tenen com a veritable propòsit servir interessos propis a través d’interminables autopromocions, sol·licituds de donatius i extincions de petits incendis que ignoren de forma deliberada la principal font d’un foc que fa segles que calcina el món fins als seus fonaments. Tingueu en compte el següent:
«La freqüència i hipèrbole de la retòrica dels «Èxits!» i les «Victòries!» en relació al tracte a les nostres víctimes nohumanes és tal, que s’assumeix que l’ús dels animals «no n’hi ha per tant» i que aquells que advoquen pel seu fi total són uns exagerats, uns «extremistes» o uns «bojos».
En permetre’ns pensar d’aquesta manera, els fem el joc tant a les indústries de la mort com a molts col·lectius de “benestar” que es lucren causant, fomentant i recolzant la violència i el vessament de sang. Ens deixem hipnotitzar per aquest discurs de “tot està regulat”, “tot es fa de forma humanitària”, “pensa en totes les nostres victòries”, “fes-nos un donatiu i segueix com fins ara”.
Com a conseqüència, ens sentim molt millor pel que fa al nostre ús i consum d’individus que senten com mercaderies i recursos; ens sentim reconfortats per la tranquil·litzadora fe que les nostres donacions representen tot el que és a les nostres mans; qualsevol intent d’inquietud que la nostra consciència hagués pogut tenir es veu immediatament apaivagat i silenciat.»
Extret del blog There’s an Elephant in the Room.
Per desgràcia, treballar per la reducció del patiment dels animals en lloc de fer-ho per la supressió del seu ús (segell de marca de les organitzacions de benestar/protecció animal) comporta un efecte d’allò més indesitjable: que els no vegans (i que ningú es confongui, això inclou els vegetarians) segueixin menjant, vestint i usant animals, només que ara amb la consciència més tranquil·la i sense cap raó ni propòsit per renunciar-hi. Per què ho haurien de fer quan, en lloc de ser mostrada honestament com la injustícia que és, l’atrocitat de la ramaderia es representa com una cosa «humanitària» i les seves víctimes com a «feliços»?
Benestarisme=Concessió
Un cop vaig escoltar un alcohòlic rehabilitat dir que, abans d’assolir la sobrietat, els seus anys consumint alcohol havien passat per tres etapes diferents:
Etapa I – Diversió
Etapa II – Diversió amb conseqüències
Etapa III – Només conseqüències
Quan es desitja que un ésser estimat deixi de beure, resulta contraproduent oferir-li la possibilitat de prendre un camí on pugui continuar el seu comportament autodestructiu però mitigant el dolor i el malestar emocional associat a l’alcoholisme i gaudint d’un matalàs tou on caure. Per què hauria de deixar la beguda quan se li està brindant la possibilitat de sentir-se bé i no patir conseqüències pernicioses? El resultat net daquest tipus de concessions és clar: continuació i augment dels comportaments alcohòlics.
El benestarisme és una concessió a gran escala, i les corporacions de benestar/protecció animal compliquen molt una veritable i inequívoca defensa del veganisme per mitjà d’unes distorsions i uns enganys deshonestos i deliberats. L’abolicionisme és una interferència que (a) desafia l’autocomplaença d’uns vegans alineats amb el benestarisme i (b) exposa la flagrant hipocresia d’aquelles corporacions benestaristes dedicades a mentir a tothom, vegans i no vegans, per igual.
«Els vegans es creuen molt especials!»
Ser vegà no ho fa a un «especial» —només implica que aquells que viuen d’una manera vegà no paguen gent perquè faci mal i mati altres en honor del seu plaer, la seva comoditat i la seva conveniència, cosa que també fan la majoria de persones no veganes, excepte quan les víctimes no són humanes. En aquests casos, l’especisme es converteix en una postura predeterminada que empeny els no vegans a girar-se i donar l’esquena als seus propis principis ètics i morals a fi d’un exercici d’autocomplaença.
Dius que vols una revolució vegana?
Si volem un món vegà, hem de treballar per aconseguir-ho, i el pla per això és aquest:
Com més aviat es comprometin els vegans a oferir-li una educació vegana clara, coherent i inequívoca al públic no vegà, abans podrem aconseguir allò que tots desitgem: un món vegà. Pensem en aquest senzill càlcul: ara mateix hi ha milions de vegans a tot el planeta; si cadascuna d’aquestes persones aconseguís que com a mínim una persona abracés el veganisme, i cadascun d’aquests nous vegans aconseguís el mateix amb si més no una persona més, el nombre de vegans creixeria d’una manera exponencial i aviat s’aconseguiria un punt d’inflexió crític.
Viu vegà. Educa els altres. Comença ja mateix.
Keith Berger
7 de febrer de 2017
Editorial Cultura Vegana
www.culturavegana.com
Article original en anglès «Challenging our complacency», Vol. 1, publicat a blog.veganeducationgroup.com
FUENTES BIBLIOGRÁFICAS
Comparteix aquest post sobre veganisme en català a les xarxes socials