Sant Basili el Gran va ser una de les figures més influents del cristianisme primitiu.
Contemporani de Sant Jerónimo i San Gregorio Nacianceno, Basili no només va deixar un llegat teològic de gran pes, sinó que també va inspirar un model de vida monàstica que va posar èmfasi en la sobrietat, la compassió i el respecte cap a la creació.
Sant Basili és sant de l’Església ortodoxa i un dels quatre principals Pares de l’Església Grega, juntament amb Sant Atanasi, Sant Gregori Nacianceno i Sant Joan Crisòstom. Basili, Gregori Nacianceno i Gregori de Nisa (germà de Basili) són denominats els Pares Capadocis. És també sant i doctor de l’Església catòlica i figura al Calendari de Sants Luterà.
La seva visió de l’alimentació resulta avui sorprenentment propera al que entenem com a dieta vegetariana, i fins i tot es pot considerar precursora de sensibilitats veganes. A les seves homilies i a les Regles monàstiques —normes de vida per als monestirs que va fundar a Capadòcia—, Basili aconsellava evitar la carn i el vi, assenyalant que els animals eren criatures de Déu i que el seu consum no era necessari per al sosteniment humà.
Basili i la tradició ascètica
Sant Basili va néixer a Cesarea de Capadòcia (actual Turquia) l’any 329. Després de formar-se a Constantinoble i Atenes, va conèixer de primera mà la tradició filosòfica grega, en què ja existia un llarg corrent vegetarià lligat als pitagòrics, a Plató i als neoplatònics com Plotí i Porfiri.
De tornada a la seva terra natal, Basili va abraçar el monacat i, cap a l’any 356, va fundar comunitats monàstiques on l’alimentació tenia un paper clau. Inspirat tant per l’Evangeli com per les tradicions ascètiques orientals, va establir una dieta austera basada en pa, llegums, fruites, hortalisses i aigua.
A les seves Grans Regles Ascètiques, Basili escriu:
«El vi no convé als joves ni als monjos, perquè excita la concupiscència. La carn no és aliment necessari per a l’home; els vegetals, els fruits i el pa són suficients per nodrir el cos amb sobrietat.» [1]
Sant Basili
Aquest passatge deixa veure que la seva abstinència no era només per raons de salut, sinó per motius espirituals i ètics. La carn, per ell, s’associava a l’excés, a la violència ia la pèrdua de puresa interior.
Raons espirituals i ètiques
Basili argumentava que la dieta sense carn permetia al monjo mantenir el cos lleuger i la ment clara per a la pregària. Però, a més, hi afegia una justificació que ressona amb l’ètica animal moderna: els animals són criatures de Déu que mereixen respecte.
En una homilia sobre el Gènesi, afirma:
«El mateix Creador que ens va donar la vida també va donar la vida als animals. Amb quin dret ens considerem amos i senyors de la seva sang?» [2]
Sant Basili
Aquest reconeixement de la dignitat animal, encara que formulat en un context teològic, apunta a una visió compassiva on l’ésser humà no ha d’abusar dels altres éssers vius.
Parentiu amb altres corrents de l’època
La postura de Basili no era aïllada. Hi havia tot un corrent ascètic dins del cristianisme primitiu que rebutjava la carn:
- Sant Jeroni (340–420) criticava la carn com un vici introduït després del Diluvi i recomanava l’abstinència com a forma de puresa.
- Sant Joan Crisòstom (c. 349–407) aconsellava als seus fidels evitar la carn i el vi, sostenint que una dieta vegetal era més d’acord amb la vida cristiana.
- Els monjos del desert a Egipte i Síria practicaven dietes basades en pa, oli, dàtils, llegums i aigua, excloent-ne la carn gairebé del tot.
Fora del cristianisme, els paral·lels eren evidents: Porfiri havia escrit D’abstinentia ab aquest animalium (s. III), i el record del vegetarianisme pitagòric encara circulava en la cultura hel·lenística. L’ètica del no-dany cap als animals era un fil comú a la filosofia i la religió.
La regla monàstica i la vida comunitària
L’impacte de Basili va ser enorme: les seves Regles es van convertir a la base del monacat oriental i, més tard, van influir al monacat occidental a través de Sant Benet. La dieta recomanada per Basili —lliure de carn i vi, frugal i vegetal— va quedar institucionalitzada en la vida de milers de monjos bizantins, modelant una tradició que va sobreviure segles.
El mateix Basili vivia de forma senzilla, compartint la taula comuna amb els pobres i defensant l’hospitalitat. Per a ell, menjar poc i sense carn no era un càstig, sinó una forma de llibertat: alliberar-se de les ganes i obrir espai per a la vida espiritual.
Rellevància actual
Avui, a la llum de la crisi climàtica i dels debats sobre els drets dels animals, les paraules de Sant Basili adquireixen un ressò inesperat. La seva crítica al consum de carn com a innecessari i contrari a l’ordre diví es pot llegir també com una invitació a viure amb més sobrietat i respecte cap a la vida no humana.
La “dieta de Basili” no va ser una moda, sinó una proposta ètica i espiritual que va travessar segles de tradició monàstica i que avui pot inspirar els que busquen en el veganisme una pràctica coherent de compassió i justícia.
Sant Basili el Gran, lluny de limitar-se a ser un teòleg abstracte, va ser també un reformador de la vida quotidiana. La seva proposta d’una dieta sense carn ni vi, fonamentada en el respecte als animals i en la sobrietat espiritual, el converteix en una figura clau de la història del vegetarianisme.
Com en el cas de Sant Jeroni, de Porfiri o de Pitàgores, la seva veu se suma a una llarga genealogia de pensadors i místics que van assenyalar el mateix: que la veritable grandesa humana no es mesura pel poder sobre els altres, sinó per la compassió envers totes les criatures.
Avui, el missatge connecta amb els que busquen en una alimentació basada en plantes no només salut, sinó també un compromís amb valors més elevats: la justícia, la compassió i l’harmonia amb la natura.
Editorial Cultura Vegana
www.culturavegana.com
FONTS BIBLIOGRÀFIQUES
1— Sant Basili, Regles Ascètiques Majors, Regla 37. Disponible a: [Patrologia Llatina, Migne, vol. 31].
2— Basili de Cesarea, Homilies sobre l’Hexameron, Homilia IX. Ed. Sources Chrétiennes.
3— Chadwick, H. The Early Church. Penguin, 1967.
4— Finn, R. Asceticism in the Graeco-Roman World. Cambridge University Press, 2009.
5— Wilkins, J. Food in the Ancient World. Blackwell, 2006.
6— Sorabji, R. Animal Minds i Humans Morals: The Origins of the Western Debat. Cornell University Press, 1993.
Comparteix La Dieta de Sant Basili a xarxes socials